fons documental

En aquest document he intentat mostrar d’una manera senzilla i entenedora algunes semblances que em trobo a l’hora de treballar en aquests tres esports. Són reflexions simples i potser bastant òbvies, però penso que poden ajudar en el treball pràctic amb aquests esports (i per posar-ho d’exemple amb els esportistes).

En primer lloc, cal dir que el golf i el tir olímpic (amb carabina i amb pistola) són esports bàsicament de precisió. Tots dos requereixen la repetició continuada d’un mateix gest tècnic (o semblant) a cada moment. Els dos són esports en què l’expressivitat emocional de l’esportista es redueix al mínim, no convenen les manifestacions intenses d’alegria, enfadament, ànim, “desfogament”,... Sobretot perquè desajusten l’equilibri mental del jugador, però també perquè estan mal vistes per les regles d’etiqueta de l’esport. El tennis és en això diferent, perquè sí permet l’expressió d’emocions de forma més natural, i en això el fenomen actual Rafa Nadal n’és un clar exemple.

Un aspecte que sí fa similars aquests tres esports és la realització d’una rutina prèvia al gest, que com tothom sap ens ajuda bàsicament a concentrar-nos. En el cas del golf, la rutina comença en arribar a la bola, quan el golfista mira quin cop vol donar, quin pal és idoni, visualitza el cop des del darrera, fa una sèrie de swings d’assaig, es col.loca, mira l’objectiu i copeja. En el tir de precisió (no al plat), la repetició de passos comença a partir de posar el balí o la bala a l’arma, fer una darrera respiració profunda per agafar aire, ajustar-se la carabina al cos o la pistola a la mà, segueix amb l’establiment de la punteria, i acaba amb el tret. Alguns tiradors fan algun pas intermig per assegurar una bona posició abans de disparar, o per comprovar que estan ajustats. I així ho repeteixen cada vegada, durant tot l’entrenament i competició.

En el tennis, l’únic gest en que el jugador comença el joc, i prepara amb el temps que vol és la sacada, i en certa manera es pot ampliar a la restada. En aquestes accions, el tennista també segueix una rutina de preparació, que sol començar quan s’apropa cap a la línia de fons de la pista. De fet, quan el jugador bota la pilota o mira el contrari, està concentrant-se i agafant informació per actuar.

Els golfistes joves, de preparar el cop, en diuen “pensar el cop”, i així quan no s’han fixat suficient diuen que “no he pensat prou el cop”. En els altres esports, tot i que no hi ha expressions característiques, penso que es podria aplicar la mateixa frase: intenta pensar només en el tret, o en la sacada, i no pensar en res més. I en cas de distracció, repeteix la rutina.

En tots tres esports, hi ha un espai de temps que separa cada execució. I que permet regular-se per estar en bones condicions per actuar. Aquest temps també es pot “ritualitzar” bastant, sobretot en el tir olímpic i en el tennis, en què es pot omplir amb una breu reflexió sobre l’acció anterior, una petita relaxació o respiracions profundes, i curta preparació per al tret/punt/cop següent. Aquí ja no es tracta de repetir mecànicament les mateixes conductes, sinó d’incloure les variacions necessàries, però mantenint uns hàbits mínims que són sempre imprescindibles. Això porta als tiradors a mantenir el desitjat per ells “ritme” entre trets, i un fet similar el trobem en els tennistes quan comenten que volen “baixar el tempo” del partit (prenent-se més temps entre punts), o “pujar-lo” (disminuint el temps, normalment quan estan guanyant).

Una altra semblaça entre els tres esports es troba en les tècniques d’ajust de la tensió que es poden fer servir en tots ells. En aquest espai de temps que comentàvem, els esportistes gestionen el seu temps per a fer, en el cas dels golfistes, algunes respiracions, relaxar músculs o pensar en algunes coses positives. Els tiradors fan igualment coses molt similars (respiren lentament, miren el terre,...), i els tennistes ajusten el cordatge o caminen a poc a poc fins la línia. Tots ells fan conductes similars en aquest espai de temps.

Un altre aspecte que equipara els tres esports és la influència dels punts perduts. Quan l’esportista falla, és conscient que ha perdut un punt o cop, i a vegades es queda enrabiat o lamentant-se de l’error comès. Aquest pensament repetitiu li impedeix centrar-se en la següent execució, i així el golfista comenta que “m’he distret alguns forats seguits per culpa d’aquell cop”, i el tirador diu “He arrossegat aquell 8 durant mitja competició”. El tennista, per la seva banda, afirma: “he acusat aquells punts durant els 3 jocs següents”. Davant d’això, els psicòlegs acostumem a ensenyar tècniques de control dels pensaments, oblidant el cop/tret/punt ja perdut, i centrant-se en el següent. Una frase bastant dita en tennis es “Punto siguiente”, com a indicació per a centrar-se ja en això.

En tots els casos, és important no tornar la vista al passat, i assumir que, com deia un anunci de Nike, “los puntos perdidos son irreemplazables”.

En relació amb això últim que deia, una altra semblaça que hi ha entre aquests esports és la importància de centrar-se en el present, en el cop/tret/punt just següent. Sovint la ment ens traïciona i vol pensar en el resultat, en tres punts per davant, en el punt malauradament perdut,… Però llavors és quan hem de tornar l’atenció cap al moment, i aplicar una expressió que també he sentit en els tennistes: “cal anar punt a punt”. Expressió que, en el golf es traduiria per “cop a cop”, i en el tir en “tret a tret”, sense pensar més endavant.

Bé, aquestes reflexions només volen ser unes idees aclaridores i senzilles sobre els esports del golf, tir i tennis, i destacar algunes de les moltes semblances que hi ha entre aquests tres esports. Espero que us puguin servir.